dimarts, 27 d’abril del 2010

Una de Gorros. Montserrat. 24-04-2010.

Avui el nostre objectiu és a Gorros....
Aquest dissabte acompanyo el Toni i el Josep a fer metres....tan sols disposem del matí, però hi ha ganes de pencar i si anem depressa...objectius: Via del Carles al Gorro, Ignasi Jorba a la Magdalena superior i, si queda temps, la que hi faltaven...a la Magdalena inferior.

El Gorro frigi en tota la seva esplendor.
Una bona suada per les escales del Pas dels Francesos i ja som a peu de la via del Carles; aquesta la farà tota el Josep. L'equipament ha estat restaurat recentment amb força encert i sense alterar el seu esperit.

L'arrogant mur de la Magdalena superior.
El llarg clau continua essent divertit, un mur que fa treballar, amb bones preses però que s'han de buscar, l'hi dóna caràcter a la via.

Començant la quarta tirada, molt estètica.
En passem via i ja som sota la berruga cimera, un pas atlètic i a la placa i d'aquí al cim.

Acabant el quart llarg amb el Trencabarrals senyorejant l'espai!
Desgrimpem ràpidament per la Ferrata del camí normal fins al coll. Ara toca anar a buscar el peu de via de la Ignasi Jorba, no fa massa vàrem fer amb el Toni la 98 octanos i ens havía cridat l'atenció; aquell dia fèia molt fred i era ben emboirat, avui el sol escalfa i il.lumina la paret, quina diferència!
És el torn del Toni que ràpidament s'enfila pels dos llargs ajaguts.
Apunt d'entrar al flanqueig de la darrera reunió, espectacular i aeri.
Ara la paret es redreça fins a la vertical, el Toni poc a poc va superant els passos, s'el veu disfrutar, i no n'hi ha per menys, quina tirada més maca! sostinguda però en cap cas extrema, per disfrutar-la. El flanqueig d'entrada a la reunió fantàstic i la reunió al costat de l'arbre, quin luxe!

Començant la darrera tirada. El Josep amatent!

Ens resta un tram vertical i espectacular, dels que no s'obliden, un esperó amb un ressalt al mig que fa que t'hagis d'estirar...continua ben vertical i aèria, amb ambient fins a la reunió cimera.

Sota el ressalt del darrer llarg.
Al cim coincidim tota una colla, la cordada de tres que fèien la 98 octanos i una altra amb el Marc que han fet la Doc Anton Rañé.
Ara éra el meu torn, però s'ens ha fet tard i ho deixem per encarar la baixada cap al cotxe a bon ritme. ha estat un dia divertit en el que per fí hem pogut gaudir d'un bon sol, tot i que acabarà plovent!

divendres, 16 d’abril del 2010

Assalt al Pingüí. Montserrat Agulles. 11-04-2010.

Roca del Pingüí. Assolida per primera vegada l'any 1952 per companys de la Unió Excursionista de Sabadell: J. LLadó, Manel Lòpez i Andreu Sorolla pel vessant NE.


Fa dies que tenim pendent de sortir amb el Joan
  • Gatsaule
  • però no acavem de trobar el dia, finalment aquest diumenge passat tot lliga i quedem a Can Massana per anar a fer alguna cosa per agulles. Em fèia il.lusió poder coincidir després de tan de temps de llegir les teves aventures i desventures...és com si ja ens coneixèssim, com un més de la colla, l'efecte "blogger" en díuen no? no haviem escalat mai junts però sabia que m'en podia refiar, espero que tú pensesis el mateix de mí! tan sols em preocupava que no et fes anar massa a poc a poc, però per sort dissabte et vas fúmer un bon "tute" per les canals del Cadí i vàrem agafar el meu ritme, més tranquil.

    Començant la via Vacances frustrades a la Roca Dolça.

    El Joan m'ha deixat triar les vies i li proposo fer l'assalt al Pingüí, setmanes abans ho havíem intentat amb el Toni i el
  • Joan B
  • , però la pluja ens ho va impedir, això sí vàrem reconèixer el peu de via amb el que l'aproximació, sovint prou complicada a Agulles, la tenia clara. Enfilem el Torrent del Cirerer que deixem per flanquejar a la dreta just on s'obre la canal força abans d'arribar a la Filigrana.

    El Joan emergint del tram desplomat del segon llarg.

    El peu de via es localitza fàcilment ja que es veu una típica aresta brucs, rematada per un desplom característic, si ens hi fixem be, veurem un espit cimentat i pintat de verd. Com ja sabeu, m'agrada començar sempre les vies, però avui faig una excepció que sinó un s'acostuma malament...comença el Joan, la roca és a l'ombra som a cara oest, ideal per quan el sol començi a apretar!i es troba freda, a més té aquell tacte típic de cara nord, el que fa que tot i semblar rampós, no sigui una tirada trivial. Arribant a la reunió fa un marcat flanqueig a l'esquerra. Les assegurances són força espaïades però no tan com la seva via veïna M.Lluisa. Al Joan sembla ser que n'hi sobren però, ja que s'en passa una.
    La reunió és al llabi d'on comença el desplom. Molt ben assegurat, es pot fer en A-o perfectament, però intento fer-ho en lliure i tot i que hi ha canto s'ha de tibar molt de braços i acuso els dies que fa que no forço després del Curs d'iniciació i les vacances a la neu! vaja que és factible, però que no puc! toca penjar-se i tibar de cinta els dos primers bolts, llavors la cosa es suavitza i es deixa fer.

    Al cim de la Roca Dolça encarant cap al Pingüí. La Bola de la partió és omnipresent!
    Sense ni desencordar-nos ni trèure'ns els gats arribem al coll del Pingüí. Farem la via Hallo,Harry! oberta per Verena Masius i Xavi Vidal l'11-12-2005. Comença pel mateix lloc que l'aresta brucs però a l'alçada d'un parabolt cal flanquejar totalment a la dreta sense guanyar altura, fins i tot baixant una mica tot buscant les millors preses de peu. L'hi torna a tocar al Joan. Aquí el sol ja escalfa, però no molesta ja que bufa un airet ben fresc, per a mí que el Joan va tota l'estona en màniga curta i no entén com vaig tan tapat!

    Espectacular flanqueig de la primera tirada. El Joan a la reunió amb la Bola de la partió que ens vigila.


    Ara és el meu torn, seguim en flanqueig, ara ben aeri, per enfilar amunt tot seguit; unes bones preses de peu faciliten el progrés, però de cop els peus desapareixen fent que m'ho hagi de mirar...costa deixar el darrer peu bo amb el que em penjo a descansar...cal tibar d'uns cigronets petits i refiar-te de peus en adherència amb el que prefereixo deixar descansar els braços. Una tibada i fora!, s'ajeu i ja soc a la reunió. El Joan en passa via! i ja és al meu costat mirant-se el desplom que l'espera.

    Disfrutant al vertical segon llarg.
    Surt el Joan per l'esquerra de la reunió, bona i grossa presa per disfrutar, sota el desplom la cosa es complica amb el que una tibada de cinta i amunt. Quan la cosa perd verticalitat es pot progressar millor, però vigilant amb la roca que aquí dalt s'esmicola.

    Deixant enrrera el desplom. Arribant a la reunió cal vigilar de no fer anar res avall, com podeu veure!

    Un curt ràpel molt ben instal.lat ens deixa als peus de la cara NE de la que baixem vorejant l'agulla per l'oest i en un moment som a peu de via; aleshores el Joan comenta: anem a fer la cervesa? o ens posem a la xemeneïa?
    no ens ho pensem gaire i fem cap a la xemeneïa, aquest cop m'ha tocat a mí començar, com anem amb corda de seixanta es podrà fer d'una tirada.
    Xemeneïa del Pingüí, una via de regust clàssic amb l'al.licient de ser una Cerdà-Riera.

    Al primer llarg, mig canal mig diedre i a la xemeneïa pròpiament dita i que dóna nom a la via.

    És entretinguda, unes alzines primer i una magnífica sabina permeten assegurar la pujada, que tot i ser fàcil, la pedra poc fiable fa recomanable assegurar. Passada la sabina s'entra a la placa de la dreta: hi trobo un bolt i poc després una magnífica reunió! tot i que pensava continuar, el trobar una reunió tan bona em fa aturar-me i la munto, apa Joan! t'ha tocat la xemeneïa...no s'ho pensa dos cops i cap amunt: en tècnica de ramonage primer per empotra-se després, es deixa fer, una fisura permet posar un àlien, però no calia...poc després el Joan descubreix un altre Parabolt. De seguida s'acaba la xemeneïa i l'escalada es torna mig en placa mig en diedre, una disfrutada amb ambient, aèria, es fa curta!

    Ja de baixada, ens girem a admirar la Filigrana, una altra agulla amagada al capdamunt del torrent del Cirerer.
    Ha estat un matí molt ben aprofitat, amb bona companyia i bona roca, ho haurem de repetir oi Joan? però ara et toca a tú fer d'anfitrió. Llàstima d'haber de córrer per complir amb les tasques familiars, un altre dia la cervesa i tertúlia posterior no la podem perdonar.

    Ressenyes que podreu trobar a
  • La Noche del Loro antiga Ona Climb
  • i al
  • Balcó de la Lluna
  • dissabte, 10 d’abril del 2010

    Roca dels veterans i roca de la Montse. Montserrat Torrent de Can Llop. 08-04-2010.


    La Roca dels Veterans és al fons del torrent de Can Llop, sobre la zona arqueològica del torrent de la Diablera.
    Després d'una setmana santa en que tan sols he esquiat, ja tocava poder tornar a tastar la roca, per això ens escapem el dijous amb el Toni a conèixer aquestes vies de sota el Coll de Guirló.

    Preparant el material a peu de via, una lleixa força penjada on millor lligar-se.
    Per arribar a les vies, nosaltres vàrem pujar per una pista que s'agafa als primers revolts de la carretera de Can Maçana, venint del Bruc, però millor anar-hi per Can Maçana si us estimeu una mica el cotxe...(La pista és molt estreta i les branques han crescut molt a banda i banda.)
    La Paret és sota el camí, just on hi ha un rètol de la zona arqueològica del Torrent de la Diablera. No ens fa gens de bon dia i això que es pronosticava un dia assolellat! fins i tot ens hem d'abrigar! que llarg es fa aquest hivern.

    La primera tirada té una entrada atlètica, que ja et prepara pel que continua...El Toni emergint del desplom.

    Començo buscant la millor manera d'enfilar-me a la placa, llavors, un cop col.locat es va fent, però arriba un punt que es redreça i desploma, ho intento, però tot i que hi ha canto, noto la falta d'entrenament i m'haig de penjar; la roca tanmateix, no és d'allò millor amb el que em cal fer A-0 a les dues escarpies. superat el diedre em decanto a la dreta i llavors puc continuar en lliure. L'entrada a la reunió és plena de roca solta ammb el que adverteixo el Toni.

    Començant la segona tirada, d'entrada prou dreta i amb bona roca, per anar-se ageïent i empitjorant de qualitat.
    La reunió és en un replà prou còmode. Ara és el torn del Toni, segueix amb una placa de bona roca...almenys pel que hem trobat fins ara, però empitjora a mesura que ens enfilem! sobretot abans d'arribar a reunió cimera, on tot cau!!

    Des de la primera reunió, la zona d'agulles. Segon llarg amb el tram de bona roca.

    Havíem lleguit a la ressenya d'Ona Climb que el ràpel era "dubtós" i ara ja sabem perquè! es rapela d'un espit amb anella unit per un cable a un parabolt molt més amunt i anclat en una zona de roca trencada...el cable no és del tot fiable! i l'espit....almenys aguanta!.

    A la reunió cimera, d'on rapelem, cal vigilar amb les pedres soltes. Detall d'alguna assegurança "clàssica".

    Ja a baix coincidim en que la via és maca, però que la roca hi és molt descomposta, sobretot el segon llarg. Potser aquest hivern tan cru, amb tan de neu i gelades fortes ho ha condicionat, però la veritat avui ho hem trobat força delicat.
    Tanmateix la via és ràpida i encara tenim llum amb el que anem al costat a la Roca de la Montse

    Aresta brucs de la Roca de la Montse, un esperó magnífic on hem trobat a faltar seguretat en les preses!
    L'aresta brucs és l'escollida, es veu molt vertical i mantinguda, aquí les assegurances allunyen més i s'ha d'escalar! la ressenya parla d'Ae al primer tram.
    Començo i vaig fent, però de seguida cal tibar de valent...trobo una presa invertida que em permet aixecar-me a xapar, però em malfio, es veu terrosa, aviso al Toni que si peta cauré, i renoi si caïc, jo i la presa, que va a parar al casc del Toni!!
    Ja no ho probo més i a tibar d'A-0 s'ha dit. Pasades dues cintes puc continuar en lliure, l'esperó és estètic, llàstima que s'acaba, reunió!

    El capvespre ens regala un espectacle de color: el sol al pondres emergeix del mar de núvols tenyint-ho tot de roig.
    El Toni desmunta l'aresta brucs de segon i al despenjar-lo baixa per on va la via Montse, una via curteta d'uns 15 metres, i decideix posar-s'hi: la roca és extranya, sembla més fàcil del que és enr ealitat, peus relliscosos i mans gens franques, però va amunt decidit. Ja força amunt i en un tram on l'assegurança allunya em regala amb un vol sense motor al trencar-se-li una presa de ma! podem comprovar que l'ATC i la meva ma de frenada funcionen a la perfecció i tot queda en un ensurt; continua, fins i tot content, ja que no s'ha fet mal i va be sacar de tan en tan per a perdre la por...(vaja sempre que un no es faci mal, però Toni, no t'hi acostumis eh!). Acaba la via i llavors la faig jo, així ja no deixem deures a aquesta zona, que la veritat no ens ha convençut gaire. Ara si busqueu solitud, entorn salvatge, roca dubtosa i esmicolada amb equipament generós i divers, és el vostre lloc.

    Inesperat espectacle de color! els darrers raigs de sol tenyeixen de roig el vessant oest d'agulles. Baixant a buscar el cotxe, admirant de tan en tan la panoràmica que deixem al darrera.
    Ha estat una tarda ben aprofitada, ja que si en uns aspectes la zona no ens ha omplert prou, per l'altre, la solitud i l'entorn s'ho valen, vaja que no és per anar-hi gaire sovint. També penso que al no escalar-s'hi gaire la roca no es neteja i a més enguany sortim d'un hivern molt sever que pot haber tingut molt a veure en com ens hem trobat les parets. Si en voleu llegir un altre punt de vista mireu el post d'en
  • Llembresku. Colla Xapoutot.



  • Ressenya que podeu trobar a
  • La Noche del Loro (antiga Ona Climb)